Molt dora a l’entrada de l’hotel ens espera un tot terreny per anar a llac Namtso, Tenim de cami cuatre hores d’anar, i cuatre de tornar 190 kilometres, el xofer molt amable, en fa sentar al seu costat perqué estigui més comoda.

Aquet llac es el més elevat, dels casi mil llacs salats que es troven a la meseta del Tibet.

El paissatge es esplendit, cordilleres de montanyes, alguna d’elles el seu sim nevat, praderes grandisimes, amb forsas tendes de beduins que pasturen caballs, vens i yacs.

M’ha cridat l’atenció veure per la vora de la carretera, monjos que van cap el palau de Potala estiranse per terra, i resant.

També es curiós veure al chofer que ha baixat cuatre vegades del taxi per passar controls.

La gran esplanada, ja la trovem plena d’autocars de turistes alguns d’ells porten obxigen per que l’altura de 4,500 m, d’alçada, es per molta jent necesari.

Com a tot arreu no falten les paradetes de suvenirs.

Grups de Tibetans que es guanyen la vida amb petits burrets, ben arriats, que per fer fotos fan pagar un preu, i per pujar un altre.

El llac es una maravella, i el cel tan blau d’aquest pais li dona una bellesa especial.