El dia d’avui com molts en aquet pais a aparegut emboirat i amb la caló que estem soportant i la,xafugó es inaguantable.

No obtan contents perqué al fi podem anar al Tibet, agafem les maletes i una vegada més anem a lauroport. Tenim dugues hores per arrivá al que a mi personalment em semblem llarguissimes, dons ting ganes de arriva al lloc, a on mai havia imaginat poder anar.

Una furgoneta ens ve a buscar a lauroport més alt del món.

Ja per el cami puc contemplá la magnifisencia del paissatge, montanyes i llacs, amb un cel blau tan espectacular que els nubols semblen més blancs del que estém acostumats.

Peró una petita cosa m’ha enconxit el cor, camions de soldats xinesos, creuen per davant de nosaltres, i no deiges de preguntar-te el perqué havent tantes coses al món magnifiques, hi han altres tan horripilans.

A l’entra a Lhasa´desde lluny ja es veu el palau de Potala, conforme la furgoneta es va endinsan per la capital es pot veure el numerós,transit i lo malament que es condueix, pasem per una enorme plaça amb molts jardins, i alli está majestuos el Gran Palau de Potala,en un monticul amb innumerables escales, tot ell blanc.

A una plaça del centre finalitza el viatge.

He llegit amb una pagina de recomanacions sobre el Tibet, que s’ha de caminar a poc a poc, peró la cuestió no es aquesta, no es pot,caminar depresa!

Al baixá de la furgo un mareig i una flogetat de cames, que la feina es per tirá endavant, m’hagafo del braç de la meva filla, i no la deixo anar fins arrivá a l’hostal determinat.

Tenim sinc dies per visitar el maxim posible, i creiem que el més recomanaple es instalar-nos tranquil-lament, descansá, i demá será un altre dia.